Durant la Guerra Civil moltes famílies de les Borges es van refugiar al camp. Els meus padrins, la mare i la tieta també ho van fer, en una cabana situada a l'indret anomenat fondo de les Vinyes, a prop de Puiggròs. Les vivències foren moltes: els joves de la lleva del biberó acampats al voltant, la compareixença del temut general Lister (de qui escrivia Antonio Machado: "si mi pluma valiera tu pistola, de capitán contento moriría"),el pas continu d'armament de campanya i de soldats que potser l'endemà moririen, les explosions llunyanes...

La mare agafà el bon costum d'apuntar les coses més destacades en qualsevol paper, però a més d'això amb l'edat els vells records poden ser tan clars com la paraula anotada. Un estiu va decidir escriure definitivament les seves vivències en un parell de blocs. Una de les coses més sorprenents que havia viscut era la que ara llegireu. Quan ella i la seva germana, la tieta Glòria, escoltaven la forta deflagració d'un canó a la banda de Juneda, pujaven corrents fins a la serreta del Collet per contemplar com una màquina de tren arrossegava una plataforma damunt la qual l'exèrcit republicà havia instal·lat una peça d'artilleria naval per bombardejar Lleida. Aquest comboi després reculava a tota màquina deixant un camí de fum ample i fosc per refugiar-se finalment a l'interior del túnel de Vinaixa, perseguit al cap d'una estona per l'aviació franquista. Evidentment mai no el van atrapar. Contava que allí assegudes menjaven una poma i un sarpat d'ametlles de clasca tova, anomenades de garsa. Fins i tot enmig d'una guerra hi ha esbargiments inversemblants.

Durant molts anys no vaig trobar cap informació complementària, fins a llegir les onze línies que hi dedica el llibre de Josep Pernau en les quals fa referència al tren de Vinaixa armat amb un canó provinent del Jaume I, que per a mi foren una valuosa fita per iniciar aquest article. Un repte. Com he dit no tenim el rigor dels fets contrastats, però sí els coneixements històrics del quals extraurem el relat.

Us puc assegurar que la tàctica del tren artillat que s'amaga al túnel era enginyosa i arriscada considerant les característiques del transport ferroviari i les del singular equipament bèl·lic.

Començarem per esbrinar l'origen del canó. Per aquest motiu, girarem els ulls cap a Cartagena on mesos abans s'amarrava l'imponent cuirassat republicà Jaime I amb una tripulació de 850 homes. Molts se sorprenien del seu nom en homenatge a un rei... encara que fos en honor a Jaume I el Conqueridor. Era una de les principals unitats de la flota republicana juntament amb el cuirassat Alfonso XIII (aquest sí, rebatejat España) i els grans creuers Canarias i Baleares. El poderós vaixell de guerra Jaime I fondejava avariat des de mitjans de juny de 1937, després de sofrir l'atac de dos hidroavions i aguantar -ja dins el port- una deflagració propera a la zona de la sala de calderes, que matà 300 mariners, esclat atribuït a un sabotatge. El cuirassat republicà va perdre tota possibilitat d'entrar en servei efectiu, però un vaixell d'aquestes característiques es pot reutilitzar. El seu armament principal el formaven quatre torres dobles de dos canons aptes per a projectils de 385 quilos, molt difícils de maniobrar sense l'equip auxiliar de càrrega i totalment impossible fer-ho damunt la plataforma d'un vagó. A més, les unitats d'artilleria pesants tenen un retrocés que no suportaria cap tren ni cap via convencionals; necessàriament la peça del túnel de Vinaixa havia de ser d'un diàmetre inferior.

La segona línia de foc del cuirassat Jaime I la integrava una bateria completa de 20 canons de calibre 101,6 mm, que carregaven projectils de 14 quilos, notablement més operatius: amb artillers experimentats s'aconseguia una cadència de 6 tirs per minut. Com a singularitat, quan el Govern Basc va decidir artillar els seus vaixells va emprar també canons de 101,6 mm del Jaime I.

Ho deixem aquí.