Recordem que, en el transcurs de les batalles del front de Lleida, l'Exèrcit Republicà va armar un canó d'artilleria naval que, des del seu refugi al túnel de Vinaixa, avançava la línia fins a Puigvert per disparar a pocs quilòmetres de l'objectiu, la ciutat de Lleida.

Com a càrrega de projecció introdueixen a la beina 5 quilos de pólvora en saquets, explosiu que li dona un abast de foc de 9 quilòmetres. Alineen l'alça, armen el mecanisme, apunten en trajectòria... i disparen. La bateria, que pesa quasi 7.000 quilos, salta un pam envoltada de fum grisenc i de l'estrèpit que comporta l'expansió dels gasos dins la recambra. El pesant vagó plataforma trepida sorollosament.

No sabem l'emplaçament des d'on tiraven, però la lògica fa suposar que s'aturarien a un quilòmetre i poc més passada l'estació de Puigvert, després de la primera corba, per arrenglerar el tren en direcció a la capital, en línia amb la via, minvant també un retrocés que els podria descarrilar.

A Lleida hi havia testimonis que asseguraven haver vist com el projectil travessava per les habitacions per explotar més lluny. Això, que pot semblar insòlit, té una explicació racional. Parlem d'una arma que emprava munició naval d'efecte perforant per penetrar a través de la cuirassa del vaixell, resultat que aconsegueix la seva punta endurida i la mateixa energia cinètica. Un cop ha traspassat la protecció del blindatge la càrrega esclata, en aquest cas poc més d'un quilo de trilita. L'explosió té un efecte demolidor a l'interior de la nau, però de moderat a reduït quan es tracta d'edificacions. No és comparable als obusos d'artilleria de campanya, que detonen en contacte amb l'objectiu o metres abans de l'impacte mitjançant un temporitzador. Amb projectils propis de la marina els danys en vides, afortunadament, serien mínims. Però les bombes no serveixen solament per destruir, poden buscar altres objectius com són provocar a l'adversari no sentir-se mai en lloc segur, la incapacitat de dormir, de raonar i un terror persistent. Al final de la Primera Guerra Mundial es començà a parlar de la neurosi de guerra.

El fogoner de la locomotora paleja el carbó neguitós per donar la màxima pressió a la màquina i tornar ràpidament a la seguretat del túnel abans que els metralli l'aviació... que, ben pensat, sembla que té coses més urgents per fer que no pas perseguir el tren. Cert, la unitat o el parell d'avions que més tard segueixen la via en vol rasant -segurament trimotors Savoia- sempre patrullen a misses dites, sense presa, com si intuïssin que aviat ocuparan la línia fèrria del túnel de Vinaixa. Molt probablement s'enlairaven de l'aeròdrom d'Alfamén, prop de Carinyena, a uns 180 quilòmetres de Vinaixa.

Avui és diumenge, dia de Reis de l'any 1939 (coses del destí, ara se'n compleixen 80 anys). L'Exèrcit Republicà ha abandonat Vinaixa enduent-se l'equip d'artilleria a un indret que ens és desconegut. Els petits de la casa rebran poques joguines i gens boniques... les fàbriques de joguets han estat transformades en indústries auxiliars de guerra, i la voluntariosa artesania de trinxera dels dos bàndols no dona per a gaires inspiracions.

Paradoxes del combat: diuen que abans de l'ocupació militar d'una població callen els canons... les conquestes van precedides d'un torbador silenci que restarà per sempre gravat en la memòria dels dos bàndols. La vida emmudeix. La gent de la comarca a poc a poc s'oblida d'aquesta singular peça d'artilleria.... tenen moltes coses per fer.

Les persones com la meva mare que van patir una guerra s'acostumaren a ignorar els fruits del futur i a creure en el moment present sense culpar-ne les circumstàncies. L'estat d'alerta els feia sentir-se vius cada moment, i amb això van comprendre una important lliçó: mai no s'ha de transportar cap càrrega de pensaments negatius.