Superada l'edat de les glaciacions i el Paleolític, la nostra terra garriguenca brindava un extens arbrat i menjar en abundància. Potser pel privilegi d'aquesta fertilitat que cobria les necessitats alimentàries, s'imposà una manera d'expressar experiències que deixaren empremta al Cogul, a la roca dels Moros, paratge on amb els anys es van assentar diferents grups capaços d'evolucionar. Els seus pobladors entren al Neolític, una època posterior que genera innovacions d'excepcional transcendència com la invenció de la roda i el descobriment de l'agricultura. Aprenen els avantatges del treball racional i cultiven la terra com a verdaders pagesos, si bé històricament l'agricultura va sorgir mil anys abans, en els camps regats pels rius Tigris i Èufrates. No menys essencial fou transformar el fang en objectes per facilitar l'emmagatzematge i el consum: havia nascut la ceràmica.

Observant la natura esbrinaren el cicle del creixement de les plantes... si enterraven una llavor, amb el temps i l'aigua de la pluja, aquesta es convertiria en una planta que també donava fruit... els primers sembradors de la nostra terra. Encara mengem una de les espècies de cereal "domesticat" en aquelles èpoques, l'espelta, un blat poc productiu però molt resistent, que s'ha conservat fins avui genèticament intacte. Abans, parlant dels pagesos, he comès un malencert, ja que generalment eren pageses. De l'alimentació se n'ocupaven les dones i era a base de lleguminoses, cereals, peixos de les clotades del riu Set i petits animals. Realment aconseguien el nodriment del grup, ja fos recol·lectant o amb trampes per caçar i pescar.

A les pintures del Cogul les dones són les protagonistes de la vida i centralitzen l'escena més significativa. Mostren pentinats molt peculiars que configuren un cap triangular, van vestides amb llargues faldilles cenyides a la cintura, que cobreixen fins als genolls. La part superior del cos s'expressa aparentment nua, llevat d'alguns guarniments sobre el pit i els braços, com ara collarets, pectorals, braçalets i altres penjolls i bosses. La figura humana es presenta estilitzada, mentre que la figura animal manté un caràcter naturalista, amb detalls anatòmics i proporcions correctes. És un veritable document narratiu de les activitats dels nostres antecessors que va meravellar molts, ja fossin els ilergets o el romà Secundio, que, com ja vàreu llegir a la primera part, escrigué a la cova Secundio votum fecit.

Per acabar el nostre recorregut us convido a viatjar en el temps, aquesta vegada fins al Neolític. Som-hi. Els anys i els segles fugen ràpidament. Davant els nostres ulls canvien les muntanyes i el riu Set remunta la llera; desapareixen els olivers, els ametllers, les espones. El conegut paisatge garriguenc es transforma en una arboreda exuberant. De cop som davant de la balma del Cogul i amb infinita emoció veiem una nena que acaricia la roca guarnida pel dibuix que ha fet la seva mare. Es protegeixen del fred amb pells de cabra. En silenci escolten el bram de les grans bèsties que abeuren a la fondalada del riu i els crits d'homes amb arcs i javelines que intenten caçar un cérvol.

La petita, a qui la vida ha ensenyat a sospesar realitats, percep que les pintures són sublims, màgiques: la seva mare sap traspassar l'esperit a la pedra barrejant miques de medul·la de l'interior dels ossos amb sang i argila. Potser quan ella també sigui mare tornarà a la cova per deixar-hi constància de vida. Cap de les dues encara no tenen passat. La història de l'espècie humana tot just ha escrit el pròleg.

El Cogul... ben a prop de casa nostra.