La pujada de l'extrema dreta més radical; la llibertat d'expressió, amenaçada i vulnerada; presó en comptes de diàleg i construcció política; detencions sense criteri; la Rebeca, la primera de la llista de dones víctimes de violència de gènere de 2019; promeses per derogar la llei que ens protegeix a totes; 769 persones mortes el 2018 mentre venien amb pasteres; escenes dantesques a BCN pel pols entre taxistes i altres conductors; paraules sense sentit cridades des de seu parlamentària i un silenci aterrador des de les fondàries de Totalán... Sembla que no podem fer-hi res, però arriba Sánchez Piñol -com m'agrada!- amb el seu ric-ric, un anarquista estrambòtic que arriba als nostres Pirineus i que es troba amb uns bolets enormes, i que ens parla del poder real, del que recau en els de sota, nosaltres, jo i tu, i ell i ella, i tots... L'escolto en una entrevista i comença seriós -què passa?- i Sánchez Piñol està emprenyat pels amics que té a la presó i exiliats -aquest és un país petit, diu, i tots ens coneixem-, però de seguida arriba l'humor i el ras i clar de les seves paraules. I agafo forces mentre començo a llegir Fungus. Perquè, com diu Sánchez Piñol, potser ens agrada obeir més que manar, però obeir bé. Promet: contrabandistes, guàrdies civils, bolets monstres, minairons i el poder com a fil conductor, i tot amb una rialla que sé que no em trauré fins que acabi. I que sé, també, que la mantindré fins al final, fins que arribi a la plena consciència que tenim el poder