Treballo en un hospital. Fa uns dies era a consultes externes, estava esperant un especialista per parlar-hi un moment. Un home ja gran, vestit de forma senzilla, tenia a la mà el tiquet de la seva cita. Al veure que era personal de l'hospital em pregunta un dubte que té amb el codi del tiquet. Em convida a seure al seu costat i comencem a parlar. Li explico que sóc periodista i que m'ocupo de l'àmbit de la comunicació de l'hospital. "Com a periodista deus estar al cas...", "Doncs sí...", i ens adonem a l'instant que parlem del mateix, i que el to d'ambdós és trist, greu, resignat i enrabiat. "No sé si saps qui sóc..." I de sobte, el miro als ulls, i li miro la xapa d'un dels presos polítics que porta a la jaqueta de llana, només n'hi ha una, i un llacet groc petit al costat. I me n'adono, perquè s'hi assembla molt: "Vostè és el pare de..". No cal que us digui de qui, un dels pares, senzillament, d'un dels presos polítics. Podria ser el meu, i jo podria ser cada matí davant el Tribunal. Perquè aquest és un judici que ens fan a totes i a tots. Parlem una estona, i em diu gràcies, i m'explica que reconforta molt el suport que reben i que costa fer-se a la idea d'una sentència que ja quasi tenen assimilada. Sento buidor i els ulls em ploren. Emocionats, l'agafo del braç i l'acompanyo dins de la consulta, li faig dos petons i una abraçada i li dic que seguirem lluitant pel que creiem, i que seguirem defensant el seu fill... Després he sabut que aquell dia almenys el doctor li va donar l'alta.