La veig des de la finestra del menjador. És a la C-31, a l'autovia, al costat de l'asfalt, asseguda en una cadira blanca, d'aquestes de bar de piscina, de plàstic. He observat que a la nit la posa darrera un arbre i, durant el dia, la treu. A la tele escolto no sé què dels màsters amunt i avall -ja no sé de qui i sobre què, tant me fa, no em puc creure que gastem tant temps i diners amb aquest tema. Un cotxe afluixa la marxa, entra al camí. Ella s'aixeca, avui porta un vestit vermell, molt molt curt, molt cenyit, molt escotat, i unes sabates altes, amb molt taló. S'apropa a la finestra del conductor, parlen 1 minut, fa la volta al cotxe i puja al seient. El cotxe marxa. A la tele escolto polítics, tots coneguts, mentint i mentint, sense cap tipus de vergonya, falsejant-ho tot -no em puc creure que haguem arribat a un nivell en què acceptem com a normal una situació com aquesta. Fa més de mitja hora que el cotxe ha marxat. I no torna. No sé, tinc la panxa regirada. Ella ha triat el que està fent? Segur que no. Finalment arriba el cotxe, ella baixa, i torna a seure a la cadira blanca, de plàstic. A la tele parlen ara del debat sobre el canvi d'hora europeu -no puc creure que a Europa aquest és un dels debats principals. Ella s'estira el vestit roig, es posa bé, beu aigua, mira el mòbil, i espera el següent cotxe. La tele continua fent soroll, però jo només vull anar al seu costat, i escoltar el silenci autèntic i real de les seves pors. Això sí que m'ho crec.