El meu actual psicòleg em va fer una pregunta tan simple com efectiva, volia saber qui havia estat el meu primer amor. Hi vaig caure de quatre potes, primer li vaig nombrar una noieta a la qual faig fer un petó furtiu amb 6 anys, resposta incorrecta. Vaig sospitar que la pregunta a la resposta era la mateixa per a tothom. La meva segona resposta va ser, la meva mare, resposta incorrecta un altre cop. Finalment vaig veure l'evidència, el meu primer amor sóc jo. Ningú m'estima com m'estimo jo.

El nostre entorn ens porta a preocupar-nos dels altres més que nosaltres, del que opinen, de la seva felicitat, del que ens recomanen... Durant la infància la societat ens condiciona a pensar que ser egoista és dolent, que hem de compartir les nostres joguines preferides amb els altres nens, que ens hem de comportar d'una determinada manera per no fer enfadar la mare i el pare... Milers d'hores de pràctica de condicionament mental que ens fan perdre la perspectiva del que realment és la més gran responsabilitat que tenim a la vida, tenir cura d'un mateix, estimar-nos.

L'equació és molt simple, tenir cura de nosaltres mateixos genera autoestima, l'autoestima genera felicitat. Us proposo un exercici simple, el pròxim cop que hagueu de prendre una decisió que us generi dubtes pregunteu-vos "què és el millor per mi?" i feu-ho.