Us parlaré del duet que fan Mireia Vives i Borja Penalba, valencians, que si ja fa temps que toquen pel seu compte, ara componen plegats. Us en parlaré perquè fan música de rostoll i pedra seca, la mateixa que fan les ànimes de secà. Els imagino tocant a la fresca en places eixorques i plenes d'estiu. També arraulits a l'entarimat del Cafè en temps de tardor, entre cadires de fusta. Cançons que parlen d'amor, de solitud, que se'n riuen del mort i de qui el vetlla, que fan via per camins estrets i acaben daltabaix d'un cingle.

La veu de Borja és d'ametller abandonat a la sort de la pluja. La de Mireia, bonica d'arbequina de bon any. Tantes vegades lo País Valencià ens porta propostes imperdibles. Potser ho fa la tradició musical dels seus pobles. Potser lo tresor del seu parlar. Potser és que no som tan lluny los uns dels altres. Potser és que el seu país, també és lo meu País Valencià.