Em fascinen la música i les lletres de cançons que naixen del català del sud perquè són d'una puresa extraordinària. A diferència del català propi d'altres països de la nació, l'oriental i el central, cautelosos massa vegades, i el de les Balears o de la Catalunya Nord, altisonants de tanta elegància, el nostre nord-occidental, Franja i, sobretot, el del País Valencià, poc presumits, parlen des de la claredat més extrema. Una claredat pròxima a l'entranya, a la víscera. Els millors manuals per comprendre-ho són els poetes. La paraula és un tresor. La paraula és la font de l'acció. Potser per això des de 1705 els castellans i els borbons han procurat esclafar-nos començant per baix. Sabent-ho, potser podríem ser els primers a engegar la ràtzia, que ja n'hi ha un tip de la comèdia, que aquest camí que seguim no porta enlloc, que comença a ser hora que passem de la paraula a l'acció.