Fa pocs anys, abans que es comencés a parlar de crisi, hi havien més de 5.000 milions de pobres al món, dels quals, cada any, 850 milions morien de fam i més de 13 milions ho feien a causa de malalties curables. Abans de la crisi, més de 3.000 milions de persones no tenien aigua potable, serveis sanitaris mínims o accés a l’educació, i la destrucció del medi ambient suposava la mort de 14 milions de persones l’any. Fa uns anys, passava tot això però no estàvem en crisi. I doncs, què ha hagut de passar perquè parlem de crisi? Ha calgut que matar de gana o deixar sense aigua, sanitat o educació una gran majoria del planteta deixés de ser rendible per al miler de multinacionals i els 8 milions de milionaris del món. Ara sí! Ara que passa això sí que estem en crisi. Estem en crisi, per tant, quan trontolla el sistema que manté la riquesa d’uns a costa de la misèria dels altres, perquè quan només pateixen uns, de crisi no en tenim. És un disbarat.

Però... qui permet tot aquest desgavell? La inèrcia de seguida ens porta a assenyalar als rics i a la classe política. Hi estic d’acord però parcialment. Si bé és ben cert que en tenen culpa, no em sembla menys evident que són on són amb el nostre beneplàcit. Vegem sinó el que ha passat a les darreres eleccions a la Generalitat. El 99% de catalans han votat partits que proposen polítiques encaminades a perpetuar aquest món. Tots, per tant, som corresponsables de la situació. No només per això (consumint inexorablement a les franquícies de les multinacionals o destruint el medi ambient com ho fem hi contribuïm també) però la simple acció de votar considero que diu molt de la societat que tenim. Ens queixem sovint però poques vegades som crítics, i votem poc informats o mal informats sovint amb arguments tan surrealistes com el del “vot útil” que no fa altra cosa que perpetuar la situació. Una situació, d’altra banda, que potser ja ens va bé perquè a escala mundial som al costat dels rics. Veurem quan dura.