El low cost, ara tan de moda i considerat, sovint, com la versió postmoderna de la igualtat d'oportunitats, ha entrat amb força al món de l'alimentació i sobretot al de la gran distribució de productes alimentaris. Aquests productes low cost que trobem a les lleixes de moltes grans superfícies, sostenen la ficció que qui no menja barat i a uns preus més que assequibles, és perquè no vol. És a dir, se'ns vol fer creure que si no som massa primmirats i no tenim esperit de gourmets refinats, podem accedir a tot tipus de productes bàsics per a la nostra dieta diària amb força facilitat i sense gratar-nos excessivament la butxaca i que nodrir-se correctament, si no ens obsessionem amb les marques, és pràcticament a l'abast de tothom. Darrere aquest discurs en batega un altre: que almenys pel que fa referència a allò que consumim ordinàriament per menjar, la nostra societat ha assolit una certa igualtat satisfactòria.

Ara bé, una barra de cereals cuits de gasolinera, per entendre'ns, és autèntic pa? Una carn de cuixa de porc tallada fina i tova i que potser ha estat "assecada" artificialment en tres o quatre setmanes, realment és pernil ? Un suc envasat que presenta un aspecte resplendent que ens crida l'atenció i que conté colorants eficaços, una gran concentració de sucre i molt poca o gens de polpa de fruita espremuda, mereix realment ser denominada suc de fruita? Un làctic fermentat al qual s'ha extret prèviament no sé quants productes i se n'hi ha afegit alguns altres, pot presumir de ser un iogurt? I podria seguir amb altres exemples que a molts dels lectors se'ls podria també acudir.

El nom, si més no pel que afecta els productes que comprem per nodrir-nos, sí que fa la cosa. Vull dir que pel sol fet que una massa de cereals cuita es denomini pa ja li pressuposem uns determinats atributs respecte al seu contingut, el seu valor alimentari, el seu gust, la seva textura o la seva idoneïtat per seguir una dieta sana. Si comprem pa, doncs, en principi sabem què estem comprant i què ens durem a la boca i l'estomac, i si bé podem polemitzar sobre si ens agrada més el d'aquell forn o el d'aquell altre, sempre donem per suposat que és pa i per tant reuneix uns requisits homogenis que ens ofereixen prou garanties. I quan adquirim pernil donem fer fet que és carn de cuixa o d'espatlla de porc que ha estat curada seguint uns procediments més o menys tradicionals, que han requerit un temps, una expertesa i uns productes coneguts que li atorguen un sabor, una textura, una aroma i un aspecte determinat.

Però quan, seguint els exemples anteriors, resulta que aquell pretès pa no ha estat fermentat com Déu mana, la massa era precuita, la molla és mig crua i atapeïda i la crosta al cap de poques hores ja no és cruixent i l'endemà, segons el temps, o bé s'ha convertit en goma o bé s'ha ressecat completament, voleu dir que si allò que preteníem era comprar pa no tindríem motius per sentir-nos estafats ? I si allò que semblava pernil no té cap consistència, no està curat de cap manera i és completament tou i flonjo, no tenim dret a pensar que potser en lloc de pernil ens han venut un succedani que s'hi assembla però en realitat no té cap dels atributs del pernil de sempre, el que havíem menjat durant anys i panys els qui ja tenim una certa edat?

Vull dir amb aquests exemples que ens venen com a pa, pernil, suc de fruita o iogurt certs productes que s'hi assemblen molt però que, de fet, són una altra cosa. Una altra cosa més barata, això sí, menys autèntica, sovint menys sana però com que ja ens hem avesat a tot l'acceptem conformats com a pa, pernil, suc de fruita o iogurt de debò sense protestar perquè, al cap i a la fi, ens costa menys diners i si en porta el nom és que ho deu ser.

Com a paradoxa, recordo que en la meva infància i adolescència, els productes alimentaris low cost d'aquesta mena, si no em traeix la memòria, no existien. És a dir, si bé el PIB era força més escarransit i la gent havia de pencar molt per arribar al cap i havia de mirar prim, el pa era pa, el pernil pernil i el iogurt iogurt. Amb això vull dir que hem progressat molt en multitud aspectes, però potser en aquest encara resultarà que hem reculat.

No sé si no hauríem de rebel·lar-nos i reclamar que volem preservar el nom de les coses per tal que no ens donin gat per llebre. I potser a les barres de gasolinera els hauríem de dir massa de cereals fornejada però no pas pa; i a certa pasta làctia blanquinosa hauríem de dir-li un altre nom que no fos iogurt; i els preparats líquids que vessen sucre però no contenen gairebé fruita no haurien de poder vendre's com a sucs de fruita, sinó amb un altre nom. Potser així sabríem què comprem exactament, no ens farien passar bou per bèstia grossa i els elaboradors de productes alimentosos que ofereixen qualitat no patirien una competència deslleial que ens perjudica a tots plegats.