No diré amb rotunditat: a parer meu, les Borges i, per extensió, les Garrigues pateixen un esllanguiment econòmic i demogràfic sostingut i palès. Tenint en compte que la capital representa gairebé el 40% del PIB comarcal i que, exceptuant Juneda, la resta de la comarca està en recessió demogràfica evident (el SomGarrigues ho ha explicat reiteradament) el comportament de les Borges en els àmbits referits resulta determinant i alhora simptomàtic.
Aquest esllanguiment és molt fàcil de constatar, exceptuant que hom s'empassi el Butlletí d'Informació Municipal, que ens situa en una mena de paradís privilegiat on tot són èxits i victòries. Però, com que els judicis cal acompanyar-los d'arguments i raons, permeteu-me, sense afany de ser exhaustiu, de desgranar-ne alguns de força il·lustratius.

Si passegeu per carrer el Carme, el més cèntric de les Borges, podreu observar que de vint-i-sis locals comercials en resten quinze d'oberts i onze de tancats. Els actius doncs, representen només el 58% i entre els tancats n'hi ha d'emblemàtics que dol molt de veure'ls així. Si això succeeix en un espai tan concorregut i avinent per al comerç, ja podeu imaginar-vos com està la resta de la població. Si ens traslladem a l'àmbit immobiliari, podreu constatar la quantitat d'edificis en venda (sense comptar- hi les promocions fallides de la bombolla immobiliària) i els preus de saldo a què s'ofereixen, que expliquen també l'atonia general. Si encarem el focus a les inversions empresarials de caire industrial (tot i la recuperació general dels darrers anys), no en detectareu (a banda d'alguna ampliació) cap de nova entitat. Si preferiu, però, dades estadístiques més genèriques, l'Anuari Econòmic Comarcal del 2019 atorga al Segrià un creixement de l'1,2%, a l'Urgell del 2,5%, a la Conca de Barberà de l'1,3%, al Pla d'Urgell del 3,3,% i a les Garrigues només del 0,5%. Som clarament a la cua, doncs, i no pas per poc.

Ara bé, cap d'aquestes comarques gaudeix, alhora, d'una inversió pública en curs de l'entitat del Segarra-Garrigues (capaç de doblar en deu anys el PIB comarcal del sector primari, que és percentualment molt important, si s'hi aposta sense por) ni de l'imminent
alliberament del peatge (l'any vinent venç el termini) d'una via de gran capacitat com l'AP-2, que travessa pel mig el seu territori i, per tant, podria articular-lo perfectament. Objectivament, doncs, existeixen expectatives raonables de creixement i no estem parlant, de cap manera, d'un territori geogràficament excèntric condemnat a sobreviure mitjançant una economia agrícola de secà minvant i sense vies de comunicació òptimes per traslladar les seves produccions i atraure inversions que requereixin una bona connectivitat.

El problema de les expectatives, però, és que han d'anar acompanyades de models de creixement atractius i ben definits, lideratges polítics i econòmics solvents, campanyes de promoció rigoroses i una imatge de territori que sap on vol anar i posseeix l'empenta i la convicció per arribar-hi. I és precisament de tot això que anem força mancats, i és també en tots aquests àmbits que hem comès errades estratègiques clamoroses (que exposaré en una propera columna) que han passat factura i han contribuït a l'esllanguiment esmentat, que en un període de recuperació econòmica com els dels darrers anys cal interpretar com una reculada general més o menys perceptible, perquè és gradual i progressiva.

El més sorprenent de tot és que aquest esllanguiment palès no és pas el resultat d'unes decisions preses en contra de la voluntat general, ni de conspiracions a l'ombra desconegudes per la ciutadania. Perquè en realitat és consentit i jo crec que fins celebrat per la majoria dels garriguencs, des del moment que segueixen abonant els lideratges i revaliden els mandats dels qui han pres les decisions que ens hi han dut i semblem ben satisfets de la seva gestió. Tant és així que, en el nostre cas, seria aplicable aquella màxima tan sarcàstica però lúcida que assegura que la democràcia és l'únic sistema en el qual els ciutadans tenen tot el dret d'equivocar-se una vegada i una altra (i tantes com els sembli) i ningú no pot obligar-los legítimament a rectificar.