D'entrada, un suport i una felicitació. El meu record, suport i solidaritat a tots els afectats de la comarca per la riuada, rubinada o crescuda sobtada del Set, del Gorg, de la Femosa, del Trull, del Canal d'Urgell, del Rinet. I la meva enhorabona a la publicació que esteu llegint per l'excel·lent reportatge sobre els aiguats del 22 i 23 d'octubre, amb una extensa informació a base d'opinions, explicacions, gràfics, imatges o vivències d'aquell caos.

Quan aparegui aquest article haurà passat més d'un mes de l'esdeveniment, d'aquella devastació catastròfica que va superar amb escreix els aiguats de 1982, de 1994 i molt probablement, en alguns llocs, la mestressa de les riuades, la de Santa Tecla de 1874, i un cop la CHE ja ha iniciat les obres de recuperació de part del recorregut del Gorg i del Set, bàsicament amb la retirada de tota la brossa que entorpeix el curs natural d'aquests. Després d'unes primeres setmanes de nervis per tal de recuperar la "normalitat", especialment en una cinquantena de cases de l'Albi, altres d'Arbeca o a les escoles de Vinaixa. I esperant, que l'administració comenci o continuï les obres de reparació d'infraestructura bàsica com ponts, carreteres o la mateixa xarxa ferroviària.

La realitat del dia a dia ens ho desborda tot, tant o més que els mateixos rius, rieres o rierols, i ens canvia els registres molt ràpidament. L'inici de la campanya de la collita d'olives, les fires de l'oli nou, les eleccions del 10-N, els pactes polítics, els tsunamis democràtics, futurs presidents pendents d'inhabilitació... Cada dia obrim una finestra i en tanquem una altra.

Més que mai, arran d'aquesta catàstrofe històrica, he vorejat el Set. Bé, no solament això sinó que he intentat introduir-me en les seves entranyes, per tal de copsar com un riu, al qual sovint no es fa cas, podia agafar aquella virulència impensable, fins i tot inconcebible.

Juntament amb el meu cunyat i amic Josep M. Cervelló, ell a mà de la càmera fotogràfica, vam recórrer les entranyes de part del Gorg i especialment del Set, des del pantà de l'Albi fins al Molí Nou, passat les Besses, a peu del pantà de l'Albagés. Objectiu: fer un reportatge des de dins, xafant les aigües del mateix riu, enfonsant-nos i embarrancar-nos en el seu fang. Tocant la brossa amuntegada, veient els arbres aixafats, altres convertits en un remolí d'arrels enganxades amb tota mena de material i estris, roques i cingles buidats per la força de l'aigua.

Repte: del total de les imatges extretes, escollir-ne deu, relacionar-les amb deu adjectius i deu sensacions trameses.

Us n'escric tres (la manca d'espai mana).

Primera: Desconsolat. L'únic plafó o senyal, del camí dels Set Sentits que ha quedat dret. Sol, palplantat, melancòlic, trist, després de la voràgine.

Segona: Adolorit. L'arc gòtic del molí de les Besses mira, després d'aguantar l'embranzida de la brossa que ha acabat d'afeblir la construcció, com la seva companya, l'ermita de l'antic poblat, continua resistint.

Tercera: Inaudit. La portalada del Molí Nou, antic molí de farina del segle XVIII, que assenyala l'arribada del nivell de l'aigua de la rubinada de Santa Tecla, que semblava ingent, ara superada amb escreix, per un nou senyal.

La naturalesa ens ho dona, la naturalesa ens ho pren. Maleïda manca de respecte!