Qualsevol persona que s'apreciï, és a dir normal, quan comença un nou any es planteja tota una sèrie de reptes per realitzar en els propers 365 dies -el bo del cas és que ho verbalitza i s'ho creu realment! -. Heus ací que un es proposa d'una vegada per totes d'anar a l'Escola Oficial d'Idiomes i estudiar xinès; un altre formula acabar aquell llibre que té a la tauleta de nit des de fa cinc mesos i que no troba el moment idoni per liquidar-lo; un altre, després de sortir un moment al terrat i mirar les meravelloses estrelles del firmament, i aprofitar per fer una calada al cigar, promet amb tots els honors que deixarà de fumar. El de més enllà té molt clar que ha de desistir definitivament de les paelles i començar a abaixar alguns quilets de més, tot i que no renuncia a unes bones carnades de tant en tant. I així, afanys, objectius, suggeriments que es van abandonant a mesura que la tornada a la feina i a la rutina diària fan que es recuperin aquells costums tant reeixits i alhora odiats.

Els profes, com és el meu cas, els desitjos els pronunciem, verbalitzem o exposem a l'inici de l'estiu. Jo crec que n'hi ha dos que compartim la majoria. En primer lloc el de passar el major temps possible buscant aquella tranquil·litat que no ens permeti recordar res a la voràgine adolescent, a aquell remolí de testosterona implacable o a aquella aglomeració confusa d'hormones en plena revolució i creixement. Una segona coincidència seria aquella que la brillantor del sol, l'aigua fresca de la piscina i una cerveseta gairebé gelada et faci oblidar de les maleïdes competències bàsiques, de les noves avaluacions extraordinàries i, potser, del més surrealista de tot, l'ús del nou programa o aplicació que ha tingut a bé idear el Departament i que porta per nom Esfera, que fa aigües per tot arreu i motiu de queixa, però també de burla, per part dels diferents claustres i professorat dels instituts que s'ho agafen a broma per no plorar, d'entrada, d'aquest ridícul tan majestuós.

Per un servidor, l'estiu és l'únic moment de l'any amb cert marge de moviment i que em permet anar més enllà, és a dir, poder fer aquelles tasques que no pots fer al llarg de l'any perquè no hi ha temps material.

Així que amb l'arribada de l'estiu els desitjos canvien en relació amb aquelles persones normals que dèiem a l'inici. Els meus objectius i propostes se centren, per exemple, a poder acabar de consultar tots els judicis sumaríssims celebrats a la comarca durant la dictadura franquista, d'aquí la possible planificació dels dies per poder anar a consultar l'arxiu Militar Territorial Tercer a Barcelona. A revisar els expedients dels presoners a Lleida i fer-ne el seguiment, que per alguns d'ells s'acabà amb el seu afusellament, mentre que altres van haver de fer una tournée per un seguit de camps de concentració o presons espanyoles. A poder visitar l'arxiu Campúa, on es guarden les imatges del fotògraf José F. Demaría que seguí els franquistes per diferents pobles de les Garrigues un cop dominats per la força, algunes fotografies del qual ja s'han pogut recuperar per la comarca. O a revisar i actualitzar els estudis fins ara realitzats, amb noves dades, afegitons, rectificacions, ampliacions...

Ja ho veieu, qui no es consola és perquè no vol. Siguin quins siguin els desitjos, recomanacions, aspiracions o plans de futur, ja sorgeixin a l'inici d'any o a l'estiu, tots pequen del mateix, malauradament, el dia a dia se'ns menja a tots irremeiablement. I, si ara aturéssim el rellotge, el temps, què faríem? A què ens dedicaríem? Molt probablement seríem zombis vagabundejant o seguint com corderets la majoria que no ens porta enlloc, sense cap tipus d'interès per res, sense cap aspiració, sense anhels i desitjos, sense motivacions.

En memòria de la Montse Belart amb qui vaig compartir hores i hores de classe, inclosa alguna entremaliadura, com a alumnes dels 'flaris', i que ja d'adults compartírem de forma més serena.