Gràcies al llibre d'Esteve Canet (El càtar de la Granadella, Voliana Edicions 2015), l'escriptor barceloní que pertany a la Granadella, vaig saber de Raimond de Castelnau, un dels darrers perfectes càtars, que vingué a morir precisament a la Granadella fa poc més de 700 anys. La principal font que autentifica aquests esdeveniments històrics són els registres inquisitorials que va deixar en testimoni Jacques Fournier, que el 1334 fou elegit tercer papa del pontificat d'Avinyó amb el nom de Benet XII. Cal tenir en compte que la vila de la Granadella era una fita en l'encreuament de camins, una de les 32 poblacions de Catalunya que en temps dels romans lluïa l'honorífic títol de municipium. En l'època de Raimon de Castelnau ja comptava 152 focs, mentre que les Borges solament en sumava 32. Era, per tant, un bon lloc on continuar la vida lluny dels perills de la Santa Inquisició i dels croats francesos, acarnissats servidors de la voluntat papal.

En aquell temps, la Inquisició terroritzava. Segurament ens farem una idea de com les gastaven recordant la pel·lícula El nom de la rosa, doncs bé, el personatge del malèvol inquisidor dominic (interpretat per l'actor Murray Abraham, guanyador d'un oscar per Amadeus), es va inspirar en Bernat Gui, inquisidor de Tolosa i també autor de llibres de gran importància. Va intervenir en 647 judicis, la meitat dels reus foren condemnats a presó, 43 a morir a la foguera i els altres absolts o penats a portar un sambenito.

Qui eren aquests bons homes i dones anomenats càtars? Es caracteritzaven per haver creat una església pròpia, amb uns sagraments, el consolamentum, uns fidels, una mesura de salvació i uns clergues anomenats perfectes, organitzats en una jerarquia amb la missió de difondre la doctrina per la prèdica i l'exemple. Es consideraven els únics hereus dels apòstols, no creien en l'Antic Testament, renegaven del sistema feudal, de la jerarquia catòlica i dels sagraments que d'ells dimanaven. Eren homes i dones d'una rígida moral en uns foscos anys en què la divergència amb la doctrina de Roma era jutjada heretgia. Per tant, foren considerats heretges en aquella època inclement del segle XIII encapçalada pel Papa Innocenci III que, amb l'ajuda del rei de França i part de la noblesa francesa, va dirigir una implacable persecució i extermini. Evidentment, l'èxit del catarisme suposava una amenaça ben real per al poder eclesiàstic i, en conseqüència, el papat va promulgar una croada contra els càtars, també dits albigesos pel fet que el focus inicial se situava a Albi de Llenguadoc (precisament el lloc on va néixer Henri de Toulouse-Lautrec l'any 1864).

La derrota soferta pels partidaris del catarisme a la ciutat de Muret l'any 1213, on va morir el rei Pere I de Catalunya-Aragó, significà la caiguda del catarisme i el final de l'expansió catalana en aquesta regió que en endavant es dirigiria cap a València i les illes mediterrànies. Un dels últims punts de resistència càtars fou el castell de Montsegur, que patí una terrible carnisseria l'any 1244 en la qual centenars de persones preferiren llançar-se al foc i morir abans que lliurar-se als vencedors. A tot això hi podem sumar que els valedors dels càtars eren els ducs de Tolosa, posseïdors d'una notable fortuna que, un cop vençuda l'heretgia, passà en bona part a mans de Lluís IX de França. Un fet ben especial és que aquest rei fou declarat sant. La festivitat se celebra el 25 d'agost.

Després de la matança de Montsegur, durant els segles XIII i XIV, els càtars emprengueren una migració, molts cap a terres catalanes, per refugiar-se en l'entorn d'alguns pobles: Berga, Gósol, Bellver de Cerdanya... la Granadella. El càtar Raimond de Castelnau va morir a la Granadella el mes de desembre de 1314. Seria un bon detall que la nostra comarca li fes un reconeixement.