TV3 ha iniciat aquest mes un programa sobre llengua: El llenguado. Es veu que feia ja 10 anys que no se n'emetia cap d'aquestes característiques, des de Caçadors de paraules. Jo, si haig de ser sincer, encara no l'haig vist. A casa meua, Mic, Spongebob i Simpsons ocupen la pràctica totalitat de l'espai televisiu.

No haig vist el programa, però sí que n'haig llegit alguna crítica, des del meu sector (el lingüista): tot tal com s'esperava. I no parlo pas del programa, sinó de les mateixes crítiques, que el ficaven a parir. És indiscutible que si has de criticar alguna cosa que afecta el teu àmbit, ho has de fer trobant-hi els mil i un inconvenients, perquè evidentment, tu domines més que ningú aquell tema i tu, en aquell lloc en qüestió, indubtablement ho hauries fet millor.

Perquè finalment, criticar sempre et dona un cert aire d'erudit; i per descomptat que la bona crítica mai ha d'aportar solucions. No es pot fer una crítica amb cap tipus de proposta de millora. L'empatia hi està terminantment prohibida. Senzillament només cal tirar per terra qualsevol feina que hagin fet els altres, amb més vehemència o menys segons com t'afecti de prop.

I si no t'acaba de convèncer l'art, sempre tens l'opció contrària, la d'elogiar algú o altre que d'alguna manera et pot retornar el favor (si no és que ja te l'ha bonificat per endavant), ja sigui invertint en el teu mitjà o bé facilitant-te la vida si el dia de demà aconsegueix certa cota de poder. El paradigma el tenim en Abascal: barreja algun aspecte de la seua vida diària amb les paraules Espanya o espanyol (29 vegades en un reportatge publicat a El Español aquesta setmana) i ja ho tens.

En definitiva, que m'estreno en aquesta columna d'opinió criticant la mateixa opinió, la qual entenc que ha de servir per a posar de manifest arguments en els quals potser no havies parat esment. Molt allunyat del que moltes vegades trobem avui dia.