La tradició catalana de fer cagar el tronc es remunta a temps anteriors al cristianisme i tot sembla indicar que es tracta d'un ritual per a foragitar qualsevol tipus d'escassetat. No fou fins als segles XVIII i XIX que es va popularitzar a les àrees rurals de Catalunya; però en tot cas, difícilment es podia preveure  una evolució fins al que s'ha convertit avui dia.

Quan jo era menut, el Tronc era una senzilla soca, amb un forat a través del qual menjava fruita, i només cagava una sola vegada algun tipus de dolç. I després, a cap a l'estufa. Si teniu nens petits a la família, ja sabeu prou del cert que a data d'avui hi ha troncs que directament són la competència dels Reixos.

Però no és d'això de què volia parlar, sinó de la substitució lèxica que hem viscut amb poc temps, des de fer cagar el Tronc, fins al Cagatió. Tradicionalment, al Segrià Sud i Garrigues sempre havíem fet cagar el Tronc, amb el verb fer al davant, ja que és el Tronc qui caga, i no les persones, les que caguem un tronc. Més amunt, tirant cap a la Noguera, fan cagar la Soca; i encara més amunt, al Pallars i Ribagorça, fan cagar la Tronca, tots dos en femení.

De tota manera, tota aquesta riquesa de variants se substitueix actualment per Tió, a causa de la influència directa de l'escola, les pantalles i el Pot Petit (entre d'altres grups, evidentment). Sobretot a la ciutat de Lleida, molt sovint amatent a la incorporació de l'estàndard, la perífrasi de fer cagar el Tronc s'ha vist completament bandejada pel substantivat Cagatió, fins al punt que ja ha desaparegut fins i tot de la cançó que cantem: Caga Tió, Tió de Nadal... en comptes de Tronc de Nadal, pixa vi blanc (aquest segon vers, amb desenes de variants, ja ho sé)…

En fi, que a la soca que cagava dolços li hem posat cara de persona i li hem hagut d'engrandir la manta del darrere perquè hi cabessen tots els regals. Ves a saber quin serà el proper pas.