Ho saben prou bé els qui dissenyen estris de distracció massiva: l'emoció és allò que més i millor mou la persona. Es tracta, per tant, de provocar-ne molta, del signe que sigui. Es tracta de facilitar al màxim que tothom pugui sotmetre-s'hi. És una porta d'accés immediatíssim a allò que de més íntim tenim i que, més que mai, hem menystingut de cuidar: l'ànima. Si hom no està ben ancorat, aquest moviment provocat, aquesta e-moció, pot fer-nos tombar, amb aparença de rumb, d'un estat emocional a un altre. Em creuré amo de la realitat, pensaré que tot m'és accessible perquè la informació flueix més i millor que mai, però claudicaré al toc de corn més cridaner o que més concordi amb la "meva" veritat.

La consciència personal avui s'ha confós magníficament amb els gustos i els sentiments, les avinences i, per què no dir-ho, el capritxisme. Aquesta mena de fretura de notícies, de novetats, d'immediatesa, de pressa per saber el que encara no ha passat, què diu del nostre interior? Aquestes ganes de fer-me jutge de tots i de tothom... ah, però que a mi ningú no em jutgi! Aquesta volubilitat en els missatges amb què ens inundem uns i altres i, amb els missatges, les imatges... què diuen de nosaltres, de la nostra malaltia? Aquest caminar pel món amb les oïdes closes dins del propi món gràcies a les ara ja omnipresents earpods que fins et permeten de poder parlar sense haver d'aguantar el mòbil amb les mans: quina sensació de llibertat! Quina emoció no he de sentir davant l'escruixidora buidor de les mans mentre parlo a través dels ultramoderns, ultrapreciosos earpods que, a més, indiquen al món que els calés em sobren!

I arribem al cap del carrer, que sempre és el de sempre: el jo. Començament i terme del "meu" món o obertura real a la mirada de l'altre que em qüestiona? Qui domina el meu jo? Jo o les emocions a què el deixo sotmetre?