Una antiga dita, prou coneguda, fa: "som el que mengem". M'agradaria iniciar aquest breu article canviant-ne l'últim verb, si em permeteu, i dir: "som el que mirem". Mirar té un sentit actiu, ben diferent del que entenem per veure. Hom mira intencionadament: en la mirada hi ha una cerca, un objectiu, una fita que hom cerca d'escrutar. Mirar és una manera de posseir, primària, que anticipa altres maneres de possessió. Com orientem la nostra mirada diu molt de com estem configurats per dins, de quina curiositat o de quin desig estem fets. La mirada és pretensiosa: vol anar més enllà dels límits que la realitat imposa i per això activa altres facultats per tal que la nostra manera d'entendre el món i el que ens envolta sigui el més completa possible. I per això ens frustra: l'essència de les coses, tan intuïda, sempre se'ns escapa, mai acaba de ser nostra del tot. I què és nostre del tot, al cap i a la fi? El cos? Les idees? Els béns materials? Són nostres del tot realment? O potser el desig o la curiositat?

Cap a on apunta la nostra mirada? En quins moviments "possessius" es tradueix la mirada que vessem sobre els altres? Quines paraules l'acompanyen? Quins gestos? Quins actes? Mirada d'enveja, mirada de compassió, mirada d'anhel, de desig, d'esperança, de desesper... tantes mirades que parlen d'una realitat profunda i misteriosa, que mai no s'esgota: l'ànima de la persona. Arribem al cap del camí. L'ànima de l'home és essencialment mancada o, dit més en positiu, cridada a esdevenir plena. Per això es pot dir que l'home és un ésser de desig i que en això rau la seva grandesa. El desig cal educar-lo, cal orientar-lo, cal dominar-lo. Comencem per educar la mirada: cap a la cerca del bé de l'altre, començant per un mateix i pels de casa i després pels veïns. Les dificultats que hi trobem diran molt de les nostres mancances i d'allò que potser cal corregir.