Fa molts anys, quan estudiava a Barcelona i tornava els caps de setmana al poble, a un molt bon amic sempre li deia com trobava a faltar la boira en el meu dia a dia de la ciutat. La boira -li deia- em situava en un pla d'una pausa general, de quietud, de silenci. A més, la boira acostumava a anar farcida del perfum de l'oli novell acabat de sortir de les premses dels molins. Aquell amic se n'escandalitzava, perquè per ell la boira era una maledicció, cosa ben comprensible, d'altra banda.

Però voldria parlar avui d'una altra boira. És una boira de la qual parla santa Clara d'Assís en una carta a Agnès de Praga: "Que mai no t'envolti cap boira d'amargor", li diu. Es tracta d'una boira existencial, que tots hem experimentat o experimentem. I certament és així: ja sigui per una notícia trista que ens donen, per la pèrdua d'algú molt estimat, per la malaltia, per un conflicte que patim, tot d'un plegat s'instal·la en els nostres "ulls interiors" una boira que fa el que fa la boira: paralitzar, impedir de veure-hi més enllà. I, a més, és una boira d'amargor, que no va carregada del perfum de l'oli novell, sinó d'amargor: ens amarga i fa que amarguem els del voltant.

Com combatre-la? Jo diria que ens cal cultivar una vida interior rica. La boira no deixa veure el futur i, per tant, fa que la incertesa (el fatalisme) sigui la protagonista. Ens cal confiar i saber demanar ajuda: no recloure'ns. Ens cal perseverar en una virtut que no hem de perdre (tampoc col·lectivament): la paciència (que no vol dir passivitat). Preguntar-nos què n'espera la vida de nosaltres, més que no pas què n'esperem nosaltres de la vida, com recomana Viktor Frankl a L'home a la recerca de sentit: "Es tracta que ens experimentem a nosaltres mateixos com a receptors de les preguntes. Preguntes que hem de respondre no pas rumiant-hi i parlant-ne, sinó tan sols actuant, donant la resposta que cal."