Sóc d'una generació que a l'hivern sent l'olor de fum pel carrer dels pobles producte de la crema del pèl·let, el gasoil, temps enrere la pinyola, que es fa o es feia servir per a la calefacció. Aquest fet indica uns nivells de confortabilitat notablement superiors als temps de l'estufa de llenya combinat amb catalítiques de tot tipus rodant d'una habitació a l'altra. Però arribat aquest temps resulta fascinant quan, passejant, l'olor de la llenya cremant al foc se't cisella al fons del septe nasal. Potser el punt d'harmonia de les quatre estacions de l'any -la natura sempre és harmonia- passa perquè cadascuna ens aporti el seu motiu: la primavera amb les flors, l'estiu amb la pell, la tardor amb la humitat i l'hivern amb la llenya abrasada. I ara que ho acabo d'escriure, al mateix temps em sembla un bon motiu per reflexionar sobre els cicles que ens ofereix la vida. Abans, quan els fumerals omplien els carrers de l'hivern, els cicles eren llargs. Avui dia els cicles són curts. I quan un acaba, comença l'altre.