Aquest migdia he sortit a comprar flors. De tant en tant m'agrada posar-ne vora el retrat que tenim a la tauleta del menjador. El retrat ens el vam fer a Bagan, a Myanmar. Devia ser el mes que feia tres de tots els que ens van dur a rodar món amb el que cabia dins una motxilla. A l'arribar a casa he omplert el gerro d'aigua i les he posades dins. Un pom de margarides, com si d'aquesta manera fes ofrena al viatge que ja va ser. La floristeria era un anar i venir de gent. Al ser vigília de Tots Sants, fan l'arròs. Segurament la major part dels rams que han venut i vendran en les hores que segueixen quedaran vora el nom esgrafiat d'una làpida. Bona part, també, quedaran en l'oblit o seran objecte de la desídia, i es pansiran. Com les meves margarides, que cuidaré amb mirament, però que tot i així també es faran malbé al cap d'uns dies. Perquè posar flors vora una tomba o posar-les vora un retrat és, en definitiva, adornar i suplicar l'impossible al pas del temps.