Fa temps que vull escriure una Cullerada sobre els portals de transparència, però se'm fa difícil trobar-li un enfocament interessant a un tema que sembla no interessar a ningú. Els periodistes són els primers a admetre que són una eina que els dona molt poc joc. He buscat "transparencia noticias" a Google i el primer que m'ha sortit és no sé què del biquini de la Shakira, imagineu-vos. I la ciutadania o bé ha passat del tema des del principi o bé ho ha fet al comprovar l'extrema dificultat i lentitud que comporta moure's per uns webs que, en lloc de transparents, són espessos com la boira d'un matí de gener.

Els polítics sí que n'han tret una valuosa lliçó, o potser ja la portaven apresa: el simple fet de fer pública una actitud qüestionable, mentre aquesta no arribi al delicte, ja la legitima. Per exemple, gastar-se mil trilions en Defensa no serà un problema si ets el primer d'explicar-ho i treure'n pit, ho serà si algú ho publica abans que tu. I passant al pla real, el membre de la Junta Electoral Central a sou de Ciutadans només ha estat notícia, acostumats com estem a veure coses estranyes, perquè el partit ho havia amagat. De fet, xoca que en el seu moment no el presentessin amb els honors d'un futbolista, els hagués donat més vots i tot.

El problema de fons és que als governs els demanem menys impostos, habitatges assequibles, feines dignes... i com que això mai ens ho donaran, ens concedeixen engrunes com els portals de transparència o els pressupostos participatius, que és com si per Reis demanes el barco pirata de Playmobil i t'acaben portant joguines Montessori. I davant d'això, sorgeix un dilema: ens conformem amb elles i ens resignem a treure'ls el màxim partit, o les llancem per la finestra i ens neguem a fer els deures fins que no ens portin el barco pirata?