El moment que ens toca de viure demana complicitats i confiances. Mútues. Confiances i complicitats entre dirigents polítics i ciutadans. I a la inversa. I és en situacions com aquestes que dels polítics se'n valora la capacitat de lideratge, que vol dir la possibilitat de generar optimisme accentuant, entre uns i altres, i entre ells, més les afinitats que no pas les diferències. Optimisme, sobretot, de cara als més dèbils, als més fràgils, als més vulnerables, als més grans de tots. Aquells que compten cada dia que passa com si fos un regal. Aquells que, sovint, més per forçada obligació dels seus que no pas per volguda voluntat, surten de casa i comparteixen vida amb d'altres en residències. I potser el més colpidor d'aquest trànsit de la Covid-19 són les xifres de morts entre la gent gran en els geriàtrics. Colpidores, les xifres, no perquè siguin xifres i prou, sinó perquè hi posem nom i, al nom, hi posem cara. És cert que hi ha una diferència entre els verbs ésser, viure i existir. La pulsió de ser, la compatim amb tota la matèria; la de viure, la compartim amb els éssers vius; però l'existir és específicament humà. I només existim en la mirada d'un altre. Per existir necessitem el reconeixement. És l'exemple de la novel·la L'home invisible de Ralph Ellison quan diu: "enteneu-ho bé, soc invisible perquè la gent refusa de veure'm". Doncs el que passa de vegades en la vellesa és que l'existència pot morir fins i tot abans que la vida s'extingeixi, tot just perquè els distribuïdors habituals de reconeixement desapareixen l'un rere l'altre. Hem llegit i rellegit com a les residències, amb tot el bon saber fer dels assistents, a la gent gran se li allarga la vida, però no pas l'existència. Els vells moren sols, perquè l'existència els ha deixat abans que la vida. I aquest és el drama de la vellesa: no pas que els més vulnerables i els més fràgils de la nostra societat no tinguin necessitat dels altres, sinó que els altres ja no en tenen d'ells. I, emocionalment, el món que ens toca de viure, no hi sap posar remei. Només ens servim de pal·liatius, que atenuen els símptomes de la situació, sense actuar realment sobre la causa. Subterfugis amb efecte passatger. Com el nen, que és dels pares; l'avi és dels fills. Amb tot el sentit de la responsabilitat que això comporta. Perquè cadascú és responsable dels seus.