Fa uns dies xerrava per telèfon amb una bona amiga: una trucada normal, de les d'abans, sense veure'ns. Parlàvem de com tot això ens canviaria, ho canviaria tot... i al cap d'una estona ens donàvem compte que els canvis que comentàvem potser eren més desitjos que fets consumats.

Llegeixo els articles de la Sílvia Pallejà i la Carla Roca sobre consum local del darrer Som (si vosaltres no ho heu fet, llegiu-los, que són un gust) i vaig fent que sí amb el cap. Però de seguida prenc consciència i veig com avui mateix, al mercat central de Lleida, es ven fruita de França i Suïssa per guanyar un cèntim. I si es venen, és que es compren i es recompren. M'ho espolso del cap, i intento centrar-me en com un whatsapp d'un pastor d'Aitona que fa formatges i no dona l'abast ha aconseguit vendre i repartir a Torregrossa i Torrebesses. Quan ens hi posem, ho fem molt bé.

Llegeixo, també, notícies de l'Associació de Micropobles, ben representada per un alcalde garriguenc, i l'editorial del passat SomGarrigues i de nou penso que el que diuen clama al cel. El que serveix per a Tarrés, no serveix per a Barcelona i al revés. I que les mesures de confinament i desconfinament no poden, ni han de ser iguals al Barcelonès i a les Garrigues. El "pensa global i actua local" de tota la vida, vaige. Engego la tele, veig el Sánchez i els de les medalles i ja podeu pensar el que em ve al cap...

Hi ha, però, un tema en el qual veig consens. Em refereixo a la posada en valor del fet de viure en un poble. Les virtuts, la gent de la comarca ja les sabíem. Ara prenen una altra consideració aspectes com la seguretat i un menor risc de contagis; o veure com la botiguera del poble et porta una comanda a casa sense que li hagis demanat, et digui que ja li pagaràs i a sobre et doni les gràcies; o viure en un entorn natural, més enllà d'un parc amb gespa ensulfatada i 4 pins rodejats de ciment. Potser sí que aprendrem alguna cosa... i és que viure al poble és i serà una oportunitat, amb (i sense) virus.