Ramon Fabregat i Arrufat és d'aquelles figures a qui el destí obligà a empassar-se la vida més amarga i, en canvi, ell ho entomà de cara. Militant del Centre Democràtic i Republicà i de la Joventut Catalanista de les Borges, ingressà a Acció Catalana i seguí Macià a l'exili a bord de l'Estat Català. Durant la República va militar al Bloc Obrer i Camperol, després a Estat Català - Partit Proletari i finalment al PSUC. La guerra i la dictadura el van portar altre cop a l'exili, des d'on va impulsar una brillant obra cultural, d'on destaca la publicació de dues de les grans revistes literàries de tot l'exili català: Pont Blau i Xaloc.

Aprofitant el confinament estic rellegint els números de Pont Blau (els podeu trobar a la web de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona) i gaudeixo com mai del Fabregat en estat pur. El seu activisme cultural es pot resseguir des la dècada dels anys deu del segle XX i pràcticament es pot trobar articles seus cada any fins al 1981, quan es deixà de publicar Xaloc. Sorprèn veure amb quina vivacitat el borgenc enyorava les Garrigues, sempre presents en la seva obra: "De vegades, les collidores tindran necessitat d'enfilar-se al capdamunt de l'escala de mà per poder abastar una branca repatània; els xicots, al peu de l'oliver, faran una pausa que aprofitaran per agafar la bota i fer un traguet, mentre amb ulls agradablement sorpresos contemplaran un celatge en el qual els núvols tindran un color de carn morena i massissa, passada pel sedàs del clima dur i malcarat de les Garrigues."

Entristeix saber que, quan tornà a les Borges durant la transició postfranquista, va passar pel Bar Versalles, avui desaparegut, on un grup de carlistes li recriminaren el seu passat polític. Segurament no eren conscients que feien el ridícul més gran de la seva vida ja que, poc després, Fabregat fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.