Avui no parlarem dels molins fariners a la Femosa ni dels antics hostals de camí ral, com alguns devíeu esperar. Avui, malauradament, hem de parlar de la filòloga borgenca Roser Ripollés, que aquest passat 6 de maig ens deixà a l'edat de 85 anys. Una persona estimada per la gent que més la van conèixer i un personatge important en la vida cultural i associativa de la capital garriguenca.
Nascuda a Agramunt l'any 1934, la seua família s'establí a les Borges a finals de la dècada dels 40, on estudià el batxillerat de lletres per després cursar la carrera de filologia hispànica a la UAB. Gran part de la vida laboral la pogué dedicar a la seua vocació, com a professora de llengua catalana a l'Escola de Magisteri de Lleida.
Podem parlar de molts camps en què la Roser destacà, sobretot, en l'onomàstica, la seua gran afecció. Com a membre de la Societat d'Onomàstica, és autora de diversos articles especialitzats i dels llibres Els carrers de les Borges Blanques (1897-1985) i Els renoms de les Borges Blanques des del s. XVII fins als nostres dies (2006). Com a lingüista, amb "La llengua catalana al s. XVII" (1999) i altres articles d'opinió en defensa de l'ús del català. Com a divulgadora de la història local, «Les Borges Blanques a cavall del decret de Nova Planta» (1982) i molts altres textos a la revista Terrall, on fou col·laboradora des dels seus inicis i escriví, a més dels temes que hem dit, de literatura, viatges, reflexions, etc. També es prodigà en el món de l'art amb diverses exposicions de gravats i aquarel·les.
Però el millor reconeixement, al meu entendre, li arribà pel seu compromís i implicació amb els refugiats bosnians a les Borges, amb el premi de l'Olivera d'Or del 1994. L'acció humanitària també fou un dels aspectes que val a ressaltar al llarg de la seua vida. A nivell personal havíem parlat algun cop, però sobretot recordo fa molts anys un dia que el Manel Giné me la presentà com a historiadora local i la Roser, amb mirada somrient, contestà: "Jo només sóc professora de català".
Albert Calvera