Aquest estiu la temperatura de quaranta graus s'ha traslladat a la política amb la fuga del rei emèrit a la república que no té conveni d'extradició amb Suïssa, la Dominicana. Les Garrigues recorden molt bé el pes d'Alfons XIII en el destí comarcal: no es va molestar a passar-hi mai. Sabem que almenys un borgenc, l'aleshores alcalde de la dictadura de Primo de Rivera Antonio Piqué Camí, s'hi va fer una fotografia, probablement el juliol 1924 quan el Borbó va visitar Lleida, la central elèctrica de Camarasa i diverses poblacions del Pirineu i la província. L'emèrit tampoc s'ha atrevit a trepitjar la nostra terra, farcida com estava de republicans i carlistes, la seva branca familiar no ha estat mai benvinguda enlloc de la comarca.

Aquí, la monarquia, no l'hem acabat d'entendre mai bé. Som més de diputats com Francesc Macià, disposat a perdre la seva trajectòria laboral i el seu estatus social per tal d'ajudar la perjudicada indústria de l'oli i els jornalers del camp. Tomàs Domingo, de Vinaixa, escrivia a La Jornada que el retorn de Macià de l'exili era "Jesús que torna" i "el nostre sant". Quan el 16 d'abril de 1931 es constituïa el consistori republicà de les Borges, el cap de la minoria carlista, Daniel Arqués Arrufat, es declarava fidel a Catalunya i disposat a "col·laborar amb tot entusiasme amb la República acatant-la sempre i erigint-se en son defensor". Carlistes republicans. A les Garrigues tenim de tot.

La crisi del coronavirus ha frenat, també, moltes polítiques públiques de memòria i, en general, de l'àmbit cultural. No deixa de ser trist que allò que més ens defineix com a col·lectivitat sigui allò que primer sofreix l'oblit públic. Fem esforços perquè, l'any que ve, enmig d'una nova canícula, hi hagi més d'un emèrit fugit i la cultura torni a ocupar la centralitat del debat col·lectiu.