No sé com, però ho fem, cada dia. Hem après a anar més enllà de la mascareta. Els nens i nenes a l'aula em diuen que saben si somric o no per la forma com s'empetiteixen els ulls i imaginen el meu somriure o si esbufego silenciosament o si em sorprenc... Ens hem anat reconeixent per com ens movem, com mirem, com parlem. També hem après a abraçar-nos sense contacte; a mirar-nos de manera especial quan necessitem trametre confiança; que l'Emma, que vol ser perruquera, imagini que em fa una trena sense tocar-me el cabell o a calmar l'Ivan, que plora sovint, sense agafar-lo de la mà. Hem potenciat la mirada, la gestualitat sense contacte, la modulació de la veu... per relacionar-nos a les aules, alumnat i docents. Hem après noves formes d'expressar, de donar, des de la distància i amb la mascareta. L'alumnat amb qui tracto ho entén, tot i que resignat i una mica baix de moral. Això és el que hi ha i això és el que toca viure com a generació. Ara el que vull és ser capaç de transmetre'ls, a nens i nenes, el meu agraïment i de dir-los que no sé com ho fem, però que ho fem possible cada dia.