Em presento a la Universitat amb deu minuts de marge. A fora els alumnes esperen impacients, amb fulls a les mans repassant conceptes d'última hora. Mirades nervioses i algun afalac abans d'entrar per mirar de guanyar-se no sé si la meva confiança o la seva pròpia. Els més segurs acaben d'hora i marxen. Un tret ràpid, indolor, silenciós. La resta comencen un joc de gestualitats i rituals que no m'impressiona, fa pocs anys que he canviat els nervis dels exàmens per les correccions. M'agafa jove, l'experiència de professor universitari, i encara sé veure i intuir quan un alumne creua massa les cames o aixeca massa sovint la mirada.

Però els rituals son divertits. N'hi ha un que mira al cel cercant la inspiració divina d'última hora. M'agradaria dir-li que el que hauria de fer és mirar a terra, que és el que li tocarà caminar d'ara en endavant. Una noia ha sigut capaç de mantenir la mateixa postura durant l'hora llarga que ha estat mirant d'omplir les respostes. Una altra no para de moure les cuixes. El més simpàtic ja m'ha vingut a veure tres vegades per mirar d'esgarrapar alguna pista. Entre algunes resignacions i més decepcions de les que m'imaginava, acaba un primer examen d'aquesta vida universitària que acaben d'estrenar.