Amb la pandèmia -ho hem anat veient aquests darrers mesos-, els models de vida han entrat a debat. Viure als pobles es mira amb uns altres ulls i es posen en valor aspectes com la seguretat, la natura, el sentit de comunitat, la solidaritat, la salut, etc. Sens dubte aquests són alguns dels actius amb els quals relacionem la vida als pobles, però no són pas els únics.

Del setembre ençà, sovint apareixen notícies als mitjans sobre les escoles rurals i la seva manera de fer. Les necessitats derivades de la covid, els grups bombolla i treballar en grups petits han propiciat que aquest model s'exporti a ciutat. I, és clar, segur que n'han conegut les febleses però sobretot parlen de les virtuts i els punts forts.

Mesclar grups d'alumnes de diferents cursos, diuen, permet compartir aprenentatges i reforçar coneixements als i les més grans. Aquests coneixements també es comparteixen i es comuniquen amb registres diferents dels del professorat i això facilita l'aprenentatge dels i les petites. Si ens fixem en el model educatiu basat en competències, a part de les citades, fomentem la col·laboració o la (cor)responsabilitat.

Treballar en classes no massificades, amb unes ràtios d'alumnat per cada professor/a més lògiques, fa que aquests puguin dedicar més temps a cada nen/a i respectar i personalitzar el procés d'aprenentatge que cadascú requereix.

Aquestes són algunes de les virtuts de la manera de fer de les escoles de poble; altres avantatges, més enllà del model, només es poden gaudir vivint en pobles.

Els que hem crescut en l'entorn educatiu d'una escola rural pública, però, tot això ja ho sabíem. Llàstima que només en situacions de crisi es busquin i visualitzin certes alternatives. A les escoles de ciutat que ho apliquen, ja hi ha qui diu que aquest canvi ha vingut per quedar-se.