Els caps de setmana comporten desajustos horaris. Aixecar-se tard i fer migdiades exultants després d'àpats copiosos i tardaners, amb xarrups de ratafia, bombons i fruits secs. A les nits tardem més a enllitar-nos, i ens plantem a la nit de diumenge amb uns ulls com taronges. Poca son. Amb la por de dormir malament, o simplement no dormir. Fa mesos vaig descobrir unes pastilles que són un miracle. Amb una sola pastilleta empassada amb un glop d'aigua m'adormo a les primeres de canvi. La resta és història. El món es podria enfonsar als meus peus; jo dormiré anestesiat, en estat de coma profund. Una nit plana, que convé. Fins que sona el despertador. Acte seguit comença el penediment. La pastilla segueix fent el seu efecte mentre el cos s'entossudeix a voler moure articulacions per anar a preparar l'esmorzar. Responc a mig ritme, les meves reaccions no són espontànies i em noto cansat, paralitzat. No funciono. Les pastilles són una meravella, però l'endemà és tràgic. Convinc que deixaré de prendre'n fins que pugui fer-ho amb la condició que no hi hagi despertador.