Fa cosa d'un any, el nostre Parlament aprovava una llei que flexibilitzava (per dir-ho finament) la implantació de les energies eòliques i solars fotovoltaiques, amb el vot a favor de tots els partits, menys un que s'abstenia i un que hi votava en contra.

Més enllà de valorar el què, on segurament estarem d'acord que la implantació d'energies renovables és urgent i necessària; o en el com, on la pagesia de les Garrigues que mira cap al futur i tota la resta de gent de la comarca amb perspectiva i sensibilitat en seran crítics, també cal fixar-se en el qui. 

Al número 546 del Som, es posava noms i cognoms a aquest qui. De qui parlem? Doncs dels de sempre. Per citar-ne un parell, Naturgy (la que abans es deia Gas Natural Fenosa, amb accionistes com Repsol i la CaixaBank, amb seu a València), o Enel, filial d'Endesa, una empresa que va multiplicar per 8 els seus beneficis l'any 2020, mentre centenars de negocis tancaven i es destruïen llocs de treball en plena pandèmia. N'hi ha més, d'empreses que es barallen per les nostres serres i els nostres termes, algunes amb noms desconeguts, però, si rasquem una miqueta, veiem que qui hi ha darrere són les grans fortunes fetes a partir de l'economia especulativa i estant sempre a prop de qui mana. I això passa a totes les comarques.

Tot això em fa pensar en un concepte per a mi força difús, difícilment acotable, que d'un temps ençà està en boca de la classe dirigent: les estructures d'estat. D'això no hi entenc, però, si ens referim a sobirania nacional i control dels recursos, està clar que són estratègics.

Tornant al qui, he de dir que hi ha una excepció: es tracta d'una empresa que opera de forma similar a la resta, però que té una diferència essencial: és pública. Catalana? No, de Noruega. Per tant, si es vol, es pot.