El tedi i els seus remeis omnipresents. Mirar endins cansa, mirar enrere és feixuc. Mirar endavant és incertesa. El present, farcit de desconfiança, no sembla el millor adob. El tedi, la nosa, el fàstic. Ho canta Baudelaire a les Flors del mal. La ferida que pateix una part del nostre món més conegut no és pas nova. Tossudament ens encalça la solitud: "L'infern són els altres", que deia Sartre. Quedem sols: o bé ens hi obliguen o ens hi entaforen o bé, simplement, ens mirem a l'espill. A cada toc fúnebre de campana que sentim, se'ns fa més pròxima una hora última d'angoixa. Hi ha qui potser desitja la mort i no la tem. És al cap i a la fi un deslliurar-se dels patiments. Patim perquè volem sotmetre al nostre domini allò que se'ns escaparà sempre: l'altre. Dins d'aquest altre poseu-hi el que vulgueu, però reconeguem-nos-hi, nosaltres,  també, perquè el dolor ens fa altres de nosaltres mateixos, ens fa cometre errors, dir coses que no calia dir, retirar la paraula a algú que pensem que ens ha fallat, girar l'esquena a qui ens necessitava, fer el sord... Parlo d'un mal que fa mal, que fa que el nosaltres perdi una part primordial del seu ser, el "nos", i que quedi només en "altres", desemparadament a la intempèrie, a mercè dels embats dels vents del desig, sense guia. El nosaltres ben entès ha d'educar (en el sentit de conduir, àdhuc violentament si convé) el dolor. El nosaltres, sinònim de comunió, fa falta avui més que mai. Per quin desert caldrà passar per adreçar-nos-hi? Us proposo el més absurd: el viacrucis, ara que s'atansa la Setmana Santa. Us recordeu encara de les palmes i els palmons? I del crit de Jesús dalt de la creu, tan sol? Acompanyar el crit que precedeix tots els crits. Triar. Plorar amb els qui ploren, riure amb els qui riuen. Nosaltres de comunió.