Ens petàvem de riure, l'estetista i jo; després de no sé quantes setmanes sense anar a fer-me les celles de forma professional, comentàvem que cal arribar als 50 per sentir-nos desinhibides, tu! Que bé! Lliures de prejudicis, gaudint de la invisibilitat tan temuda. Em vaig recordar de la Maite, que quan jo en tenia 30 i tants em va dir: «Marina, als 50 és dur, no et veuen pel carrer». Doncs, Maite, em sap greu. Tants anys de ser primmirada amb la roba, de pintar cabells blancs, de tenir cura del biquini que si cap aquí i cap allà, del carallot de torn. I de sobte, ja ets invisible, quin descans! «No has vingut a fer-te les celles per la Covid?», em preguntava l'estetista. «Perdona, però no és per la Covid», era senzillament perquè no em donava la gana, vinc ara perquè ara sí. Ara faig el que vull, en tinc 50. Amb una metxa de cabell blanc que sembla feta expressament, amb el biquini que queda com queda, amb texans i kets, i amb les celles a voltes baliga-balaga. I no és perquè passi; és perquè en tinc 50 i els llueixo com vull, així, a pèl. L'alumnat em diu que no ho sembla, que en tingui 50! Ja en tinc prou. #diadeladona