Escric això el 12 d'abril del 2021. Avui m'he casat. Ens hem casat, vaja. Per sort he pogut fer-ho com sempre havia desitjat, en la intimitat, ràpid, sense targetes ni regals ni números de compte, i ni molt menys tovallons enlaire a ritme descompassat. Però això no té res a veure amb la felicitat. Avui nosaltres hem sigut molt feliços, malgrat ser dilluns. Caminàvem lleugers per la brisa fresca del matí, mudats i somrients darrere la mascareta, al costat de gent que es movia amunt i avall amb pressa per arribar on fos que anessin. Però avui aquesta ciutat ha sigut nostra, ningú l'haurà caminat més feliç que nosaltres.
 
Torno minuts abans.
 
El notari, un noi excessivament jove per ser notari, s'ha presentat a la sala amb els preceptius vint minuts de retard. Érem els primers i únics clients. Però això entenc que ha de formar part de la litúrgia. El màrqueting. Experiència, en diuen ara. Ens ha llegit les obligacions i deures i hem entomat el mutu "sí vull" amb il·lusió i en solitud. El notari ha treballat dos minuts, que ens han costat dos-cents euros. "Doy fe", ha dit. La fe són dos-cents euros.