Al nostre convent hi teníem un dipòsit d'un parell de metres de fondària i encara no un metre de diàmetre. Un jove frare molt actiu i animós anà tot decidit a netejar-ne els vorals. El destapà i començà a fregar-lo. Hi havia molt poca aigua i va inclinar-se per intentar arribar el més avall possible amb tan mala sort que va relliscar i va caure-hi de cap. Era tan estret que no podia fer res per sortir-ne: no podia ni tan sols fer el tomb per treure el cap de l'aigua. L'únic que podia fer era donar cops de peu a les parets frenèticament perquè s'ofegava. Just en aquell moment un altre frare passava per allà, va sentir els cops i el va salvar. Aquesta història angoixant ens l'explicava un frare que ho va viure. Venia a tomb d'una conversa entorn de l'evangeli de Marc (4,35-41) on n'hi ha uns que estan a punt d'ofegar-se. El frare ens deia que en la nostra vida quotidiana això pot ser literal. L'angoixa de l'asfíxia vital és cada cop més patent en aquesta nostra societat. Per què deu ser? Hi ha moltes maneres d'ofegar-se fins i tot "dins d'un got d'aigua" o d'estar "mort en vida". Parlo d'una mort existencial, d'un anar perdut o, pitjor, d'un voler-hi anar, deixant-se anar, confonent llibertat amb llibertinatge. Una societat que privilegia el "tot s'hi val si t'agrada mentre no facis mal a ningú" no té en compte que potser dins d'aquest "ningú" s'oblida algú molt important: un mateix. I si et fas mal a tu mateix, de retruc, d'una manera o altra, acabes fent mal als altres. En un món en què tothom està "vigilat" però no amb vista a la seva "salvació" sinó a potenciar que un s'enfonsi més i més dins del pou de l'autopermissivitat del plaer i del relativisme, convenen veus que ens facin adonar de l'asfíxia del pou on hem caigut. Després convindrà voler deixar-se'n treure...