Des del balcó de casa veig una finestra de fusta pintada de color verd intens que amaga unes cortines blanques tirant a beix. La corona una persiana de fusta, ara pujada i enrotllada, que s'entreveu desgastada, d'un verd ja marronós. Hi ha un tipus de gent que avui, quan es compra una casa, hi busca les comoditats banals, com aquelles persianes elèctriques que funcionen prement un botó. No, sempre he pensat que a mi el que m'agradaria és tenir una finestra amb porticons, d'aquells de fusta de les cases de vora del mar o de les de la muntanya. Però també penso que, fent honor a la meva terra i al meu poble, la vella persiana de fusta que puja fent gemecs i baixa miolant, i que potser ja ni se'n troben, és el millor homenatge que em podria fer, el dia que pugui permetre'm tenir finestres pròpies. I no, no es tracta de simular ser més o menys humil, sinó en la part romàntica de la cosa. A buscar la bellesa i l'olor del record en tot allò que fem, que tingui un motiu, un rerefons, una explicació lògica. El context. Les arrels són importants.