L’inesperat allargament d'una pandèmia que semblava que ja teníem controlada està afectant la salut mental d'un sector clau de la nostra societat. No em refereixo als joves, ni al personal sanitari, ni als pobres negacionistes que, des que s'ha demostrat l'eficàcia de les vacunes, ja no saben sota quina pedra amagar-se, sinó a la classe política. En efecte, fa tota la pinta que els nostres dirigents ja estaven planificant les vacancetes i que el petard del brot de Sant Joan els ha agafat amb el peu canviat. Ho hem vist amb el nostre govern, en què el mateix Argimon ha reconegut errors com permetre certs macrofestivals i llençar missatges positius abans d'hora. És cert que un augment tan bèstia de casos era difícil de preveure, però també que la tardança a reaccionar ens ha convertit en els empestats d'Europa i ens ha fet envejar la gestió d'Ayuso a Madrid (que ja és dir). Tampoc entenc l'actuació d'altres administracions, i, per parlar de la que conec de més a prop, encara em costa de creure que a l'Ajuntament de Barcelona, des d'aquesta setmana, hem passat de dos a tres dies de treball presencial, incloent-hi també el personal vulnerable i el que, com en el meu cas, ni treballem de cara al públic ni tenim cap gran impediment per teletreballar amb els portàtils que se'ns van proporcionar l'any passat. I mentrestant, a l'estranger, alguns opositen per treure'ns el liderat al rànquing de la desgràcia, com en Boris Johnson, aixecant totes les restriccions al Regne Unit quan encara s'hi detecten 50.000 casos diaris. Potser el proper anunci pseudoèpic amb musiqueta de Mar i Cel demanant no abaixar la guàrdia hauria d'anar dedicat als qui manen: la seva mala gestió no només provoca casos de Covid, també efectes potencialment molt més nocius com desafecció política, descens de la participació electoral i, finalment, propagació als escons del virus de la ultradreta.