La salut mental està sent un dels temes de l'any, impulsada mediàticament pels efectes de la pandèmia en els nostres caparrons i per un parell de casos sonats en el món de l'elit esportiva, però es tracta d'un assumpte complex que tard o d'hora havia de petar i posar-se sobre la taula. Vivim en un món tan refotudament maquiavèl·lic, que l'estrany és que no hàgim fet cap tots i totes al manicomi. Un món on cada nou avanç tecnològic que apareix per, teòricament, facilitar-nos la vida, ens fica de pet en un dilema moral: Amazon em porta qualsevol objecte bo, bonic i barat a la porta de casa, però, ai!, el seu model de mercat destrueix el petit comerç. Avui tinc el capritxet de comprar-me una peça de roba de marca, però, i amb la mà d'obra infantil asiàtica, a qui exploten per fabricar-la? El mòbil d'última generació i el coltan que desgavella tot el Congo amb què es fabrica, el menjar a domicili i els riders que te'l duen treballant per quatre duros, l'Spotify i els artistes que en cobren xavalla per milers de reproduccions... Podria seguir durant hores. Ni tan sols destinar una part del pressupost mensual a les ONG serveix per purgar la culpa, perquè després et truquen demanant més diners i recordes que no és a tu i a la teva pau mental a qui estan ajudant, sinó als que de debò ho passen malament, i de nou apareix la mala consciència. I el panorama futur no és gens esperançador, amb els primers símptomes de col·lapse del sistema (manca de subministraments al Regne Unit, Àustria demanant a la població que es prepari per viure sense llum ni aigua...) que apunten a un escenari no gaire llunyà on aquests dilemes morals es convertiran en dilemes materials molt més explícits i crus. Aquí sí que es veurà realment de quina pasta estem fets, i sospito que el que descobrirem no ens agradarà.