Anar a veure Alcarràs a un cinema al bell mig de Barcelona amb la sala plena de gent ha estat per a mi una de les experiències més gratificants de les últimes setmanes. El debut de la Carla Simón amb Estiu 1993 ja m'havia entusiasmat, i afortunadament les seves principals virtuts perviuen en aquest trasllat a les nostres terres: una aposta per un cinema que emociona amb els petits detalls de la quotidianitat, un treball sobrenatural amb un equip d'intèrprets novells que aconsegueixen transmetre un verisme difícil de trobar en professionals i una narrativa que avança lleugera, deixant que l'espectador intueixi en lloc de donar-li tot mastegat. Tot això, amb el valor afegit d'una localització que em va fer sentir des de la primera imatge com a casa, i em va retornar a aquells estius de mosques, suors i matinades per guanyar les primeres peles collint per algun pagès malcarat. Pagesos malcarats que es deixen cos i ànima pel seu tros i que per un cop a la vida es converteixen en protagonistes de la història, rebent una merescuda dosi de respecte i dignificació. L'Os d'Or de la Berlinale no els canviarà la vida, però sí que farà que molta més gent vagi als cinemes i pugui empatitzar amb la seva realitat, per a molts desconeguda. De la mateixa manera, l'èxit d'Alcarràs no farà que els governs es preocupin per salvar la pagesia, ni portarà una allau de turistes a visitar bancals plens de fruiters (per sort). El cinema ja fa massa anys que sap allò que aquí molts van aprendre el 2017: que el món et miri no significa que el món vagi a fer res més. Però que les nostres contrades, el nostre parlar (que a molts espectadors per moments els costava entendre) i tot el que representa ser de la terra ferma hagi cristal·litzat en una manifestació artística de primer nivell que ens sobreviurà a tots nosaltres també importa, i molt.