M’he discutit amb el veí de baix. Defensa que primer havien de vacunar la joventut i no les persones grans, i jo li retrec que són els nostres referents, a elles els devem la nostra història com a col·lectiu i tot el que som a nivell individual. Sovint menystenim les seves necessitats: com que és gran es pot quedar a casa, però el jove necessita relacionar-se, em diu el veí, i em rebel·lo. Les nostres persones grans hi han estat sempre, tant com han pogut o han sabut, i aquest és el millor llegat. Quan les veig pel carrer guanyant temps al temps i gaudint d'un cafè, caminant del bracet o jugant amb la neta, tant s'hi val, somric per tot el que els devem i perquè hi veig reflectida la meva gent gran, el pare i la mare, als quals estic clavada en tot el bo que tinc, als quals estimo incondicionalment i als quals estaré sempre agraïda. Els dos pertanyen a aquest col·lectiu d'homes i dones grans anònimes, però referents per a cadascú de nosaltres. La pandèmia va posar en evidència al principi que ens n'havíem oblidat en alguns casos. Potser el meu veí va pensar que no era veritat. Que no torni a passar.