Ara que els llibres de llengua tornen als aparadors de les llibreries, manllevo el títol d'aquest escrit a un de Josep-Lluís Carod-Rovira, de llibre, aparegut ja fa uns quants anys i qual sempre torno. Ens salvem pels mots diu Vallverdú. Carod-Rovira escriu que la llengua és la pàtria; per a Sebastià Alzamora, un paisatge amb figures. Helene Cixous titula un seu llibre La llengua m'és l'únic refugi. I m'hi quedo: és la Weltanschaung de què parlen els alemanys.

113 paraules per salvar és un diccionari d'autor que té la voluntat de fer pedagogia en la consciència lingüística dels parlants respecte del model evolutiu de la llengua, perquè entre el calc, el manlleu o el neologisme, simplement per evolució confluent de la llengua, per variació diatòpica o generacional, l'autor aposta per reforçar l'ús d'aquestes paraules escollides a banda de tot el seu corpus sinonímic. Això vol dir no confondre la comprensió d'un mot amb l'ús, i vol insistir que és de la consciència lingüística que en depèn que no es perdi, per exemple, "enguany" (que tothom entén en tot el domini lingüístic català) en favor "d'aquest any", forma que té del tot incorporada tota l'àrea central i els culers, que temporada rere temporada van entonant l'"aquest any, sí!". De les 113 paraules, per exemple, en el meu ús habitual jo no tinc incorporades amitjar, ni amollar (abandonar, deixar estar), ni calbot (clatellot), ni calcigar (trepitjar, xafar), ni esgarrinxar (esgarrapar). Aquest llibre aposta pel terme de referència, és a dir, per la construcció d'un llenguatge denotatiu òptim al servei del qual és recomanable l'adopció d'arcaismes i la transdialectalització d'alguns termes. Es presenta en una estructura del tot sistemàtica, talment el Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, en què cada paraula es deixa llegir com un breu assaig. En aquest cas, ple de vida.