Fa uns dies parlava amb un company, una d'aquestes persones a les quals la pandèmia els va canviar el rumb i trànsit diaris per, entre altres coses, treballar des de casa, al seu poble natal. Havia reflexionat, em deia, sobre qui quedava al poble, ara que hi havia tornat per establir-s'hi durant aquest any i mig de pandèmia. Que ara el poble feia goig, hi trobava gent que feia anys que no veia, explicava emocionat, i que això ens ho hauríem de rumiar molt bé. Les empreses, perquè ara saben que tenen un personal motivat que treballa igual de bé des de casa. Els governs, per no tocar gaire el voraviu a les empreses amb obligacions fiscals i càrregues de despeses per als treballadors (que hi han de ser, però negociades, que cada empresa és un món). Els que tornen als pobles, perquè allà troben un ritme de vida i una economia domèstica més relaxades. I els pobles també haurien de rumiar com s'ho fan per rebre amb els braços oberts els teletreballadors, sovint personal qualificat amb un cert poder adquisitiu que repercuteix al poble. Si no -reprodueixo el company-, aquí només hi queden vells i personal poc qualificat.