Quan sortim del notari amb l'escriptura de propietat d'una casa o un tros estem molt segurs que allò ja és nostre. A més, en ser béns immobles, que no es poden transportar i, per tant, ni robar ni canviar de lloc, ens aporten una seguretat afegida. Com a molt, contractarem una assegurança, guardarem l'escriptura en lloc segur, i feina feta. 

Aquests dies, tot mirant el volcà de les Canàries a la televisió, he pensat en diverses coses. Primer, per què TV3 s'encaparra a transmetre-ho dia rere dia i a tota hora, i amb tants mitjans desplaçats. A més d'una vergonyosa castellanització de la televisió pública catalana (per les entrevistes a afectats i saberuts), el volcà no és un afer prioritari a Catalunya, i hauria de ser tractat com a "altres notícies", cap a la meitat del programa i molt més curt. En segon lloc, m'he adonat del poc valor que de vegades pot tenir un document amb tants protocols a seguir, que si el notari, el registre de la propietat, el cadastre, l'ajuntament, etc. Perquè, quin valor té una escriptura de propietat d'una casa o un tros si tens al damunt dos metres de roca bullint que s'hi quedaran pels segles dels segles?

La sensació del poc valor d'una escriptura ja l'havia tingut abans. Al delta de l'Ebre vàrem veure unes casetes noves de trinca. Com deia la publicitat del rètol, eren més que suficients com a segona residència o permanent quan arribi la jubilació. En venda a molt bon preu, hi havia un petit gran impediment per no anar a cal notari. Eren a un centenar de metres del mar i sense pràcticament desnivell. Degut a l'escalfament global, les imaginava d'aquí a uns decennis amb uns quants centímetres d'aigua salada a la part baixa, i amb cops d'onades fuetejant la finestra del menjador. Llavors, quin valor tindrà la casa? I a qui reclamo l'escriptura de propietat? Al mar?