Les Garrigues són oliveres, construccions de pedra seca i paisatges àrids entre d'altres coses, però sobretot l'essència de la comarca és la seva gent. Durant els meus anys de recerca etnobotànica a les Garrigues he tingut la sort de compartir estones amb molts dels padrins que, de bon grat, m'obrien les portes de casa seva i m'explicaven tot allò que sabien sobre plantes i, sense voler-ho, també sobre la vida, sense esperar res a canvi, simplement pel plaer de conversar. A través de les seves mirades he pogut fer-me una idea de com era la nostra comarca anys endarrere, què es cultivava, com eren els dies al tros, què recollien, què menjaven, quines herbes tenien a mà per guarir alguns dels seus mals o quines eren les seves preocupacions.

Fa un parell de mesos un d'aquests padrins, veí dels Torms, ens va deixar i amb ell se'n van anar un grapat d'aquestes històries. El Cándido era un gran coneixedor de les plantes, s'estimava aquesta terra eixuta i en coneixia tots els secrets. Des de la senzillesa compartia tot aquest saber popular que ell també havia heretat: el romer blanc per als cascats, el te de roca per pair o per als constipats, l'espernallac per curar ferides i llagues, les barballes, les ruelles o els llicsons amanits quan són tendres, els curiells i els espàrrecs per fer truites, les escalunyes i els fesols per posar al tupí, les botges per fer raspalls, la mata com a repel·lent de les puces, el coscoll per fer gaiatos, el fenàs per fer caragols a la grotesca, el vesc per anar a fer barraca, i així tantes i tantes altres coses.

Em sento afortunada d'haver pogut heretar part d'aquest patrimoni immaterial que va més enllà dels noms i dels usos de les plantes i que el Cándido compartia de forma desinteressada amb qualsevol persona que s'acostés als Torms. Us animo a recuperar l'entrevista que li va fer Ferran Obiols en aquest mateix periòdic fa uns anys i així captar la seva essència.

Airy Gras