He tingut aquest estiu la immensa sort de poder sojornar dos mesos a Tamil Nadu, estat federal del Sud-est de l'Índia. Ha estat una experiència colpidora. La vivència de la religió (de les religions) ho amara tot amb una naturalitat que, de tan natural, no sorprèn. Els ulls de la gent, preciosos, carregats de mil·lennis, et somriuen alegrant-se de la teva presència enmig d'ells. Em deia una voluntària amb anys de vivència en llocs d'extrema pobresa que la diferència entre l'anomenat Tercer i el Quart món és que els del Quart món mai no somriuen. A Okkur, una regió molt pobra, tenim els caputxins un convent dedicat al tractament de desintoxicació. El primer dia, a taula, tenia al costat un home d'uns seixanta anys. Li vaig preguntar si era frare (en aquell lloc van sense hàbit i no els distingeixes). Em va dir que no. "Soc capellà diocesà." Un dels frares va dir de seguida: "Ui, i un dels més carismàtics de la capital... hauries de veure les seves misses... quina gentada hi acut per sentir-lo predicar." Ell que m'agafa fort de la mà i em diu amb els ulls plorosos: "sí... i també soc alcohòlic... l'èxit m'ha portat aquí... ja és la segona vegada... a tots ens cal ser més humils." A la tarda ell va presidir l'eucaristia. Tots els que hi participaven només combregaven amb el pa consagrat. Ell ho havia fet per intenció (prenent el pa, després de sucar-lo en el vi) i em va cridar. Li tremolaven les mans: "té; acaba't tu el vi del calze..." Hi ha benaurances que tot d'una es fan evidents, com si emergissin del més profund d'allò que constitueix això que anomenem "humà." Un altre dia us parlaré d'una terra eixorca, prop de Theni, que ha vist néixer una florida de viles on s'aixopluguen centenars de vídues i nens orfes. Us parlaré d'una altra pobresa i d'una altra felicitat.