Acostumats com estem a donar notícies de petits comerços que tanquen, aquesta vegada la nova és bona. El forn de pa de Bovera reobre, un any després de tancar. I té mèrit per partida doble, per les dimensions del poble i pel moment complicat que estan passant els forns de pa arran de l'augment dels preus de l'energia i la matèria primera que han de menester. L'ajuntament ha batallat perquè aquesta reobertura acabés sent una realitat.

Aquesta mateixa actitud de resistir, de no donar-se per vençut a la primera o a la segona, és la que diferencia uns pobles d'uns altres o, si hem de ser estrictes, uns ajuntaments d'uns altres. I això que val per a un forn de pa, es pot extrapolar a un bar, a una botiga de queviures o a qualsevol altre servei o establiment que, en contextos rurals i allunyats, esdevenen essencials. Fins i tot una escola. I això dona opcions a un municipi (no la garantia) d'encarar el futur, és a dir, opcions a l'hora que un jove, una parella, algú, autòcton o no, decideixi instal·lar-s'hi. L'alternativa és deixar-se morir, i n'hi ha exemples. Les excuses no faltaran (només hi ha jubilats, estem lluny, som pocs, no tenim diners...).

Tornant al comerç, les excuses encara són més a l'abast: Internet, la proximitat de Lleida, els preus cars, els temps que corren... Però el cas és que el ventall d'actituds davant l'amenaça de perdre el petit comerç es redueix a dues: o deixar que la inèrcia del mercat remati la feina o batallar. I aquí, els ajuntaments hi tenen un paper clau: donant exemple, ajudant (cosa que suposa molt més que donar ajudes) i, sobretot, conscienciant la gent de les derivades positives de comprar al poble. Això val per a Bovera i per a Puiggròs, però també per a les Borges, Arbeca, Juneda o Torregrossa, encara que amb desenllaços diferents. Un petit poble sense botiga s'encamina a perdre el més essencial que li queda i a anar-se morint per asfíxia. Un poble gran sense comerços s'encamina a ser un poble dormitori.