¿Què en queda d'una civilització quan aquesta no té eines per establir quins són, amb la precisió que dona a la saviesa de l'experiència (no la dels aparells dels agrimensors), els quatre punts cardinals i, des d'aquests, situar-se davant de si mateixa, davant dels altres, davant del món? És aleshores que es pot dir que s'ha perdut el nord, que es va a la deriva, que hom es troba a l'inici de la fi d'una civilització o a l'inici d'una altra forma de veure el món. La distopia està de moda, les ucronies, els relats apocalíptics triomfen ja sigui en literatura ja sigui en forma de pel·lícula o de sèrie televisiva. 

Davant el degotall persistent de notícies calamitoses, hom pot acabar pensant que, certament, la raça humana és més aviat un mal que un bé. A Déu li ha sortit malament aquest invent que és l'ésser humà. Hi ha corrents devots d'un ecologisme salvatge que plantegen que la humanitat deixi de tenir fills: més val que ens extingim abans que acabem amb el planeta. El relativisme ha donat pas a un pessimisme generalitzat: conflictes bèl·lics, debats sagnants entorn dels límits de les llibertats individuals i del seu exercici, auge dels extrems i els extremismes fins al punt que un no gosa dir el que pensa per por que el titllin d'ultra. La fi dels matisos, de la finesa, de la discreció en el judici coincidint amb la irrupció de la intel·ligència artificial en què hom s'empara perquè és més fàcil que una màquina decideixi per tu. 

El pessimisme troba un eco en aquells versos del Gènesi en què Déu es penedeix d'haver-nos creat i envia el diluvi. Davant aquella minsa resta d'humanitat que sobreviu, Déu fa una declaració d'amor que valdria la pena recuperar i llegir malgrat el malgrat de nosaltres mateixos (Gn 8 i 9) amb la retrospectiva lluminosa dels evangelis. Tot plegat per no perdre el nord i confiar en Algú que confia en nosaltres, sempre, fins a la fi dels temps.