En un homenatge que es va fer a Prudenci Bertrana l'any 1932, en un moment de la seva intervenció va dir, literalment, "ja em guardaré, com d'escaldar-me, de demanar un lloc entre els intel·lectuals. Hauria de sostenir massa discussions, d'adular i de suportar que m'adulessin". Bertrana es referia, òbviament, a l'estol d'aquells molts àvids de popularitat i de riquesa que perden la independència per aplaudiments o per servitud. I encara avui és innegable que, per corrupció del significat o per ús genèric, la societat té tendència a qualificar d'intel·lectuals moltes plomes que no són altra cosa que servidores de l'opinió -o del diner- materialitzada en forma d'empresa mediàtica o editorial. 

Quina és llavors, doncs, l'accepció vàlida del mot? Tal com deia Rauh, cal tenir per intel·lectual aquell que quan escriu s'esforça per donar als mots el seu valor just, és a dir, aquell que torna a les paraules el seu significat original. Perquè hi ha una radical incompatibilitat entre l'intel·lectual (que no coneix altra servitud que la de la intel·ligència) i l'adulador. "Intel·lectual, deia Foix, i citava Fuster, no vol pas dir 'home de lletres' o 'literat', 'escriptor' o 'publicista'.

L'intel·lectual és un home lliure que posa la seva ambició, que subordina la seva activitat mental, que condiciona les seves comoditats materials a conèixer i a fer conèixer la veritat, que condiciona les seves comoditats materials a 'comprendre'. I el seu talent no és cotitzable".  L'intel·lectual no adula. La força de les conviccions es nodreix de la força de les idees. Quan Bertrana es referia als intel·lectuals al costat dels quals no hi volia lloc, es referia a aquelles plomes que cedeixen la seva llibertat. Entre aquests, no. Ell, entre les persones crítiques i lliures. "Perquè en un país lliure cadascú ha de poder pensar el que vol i dir el que pensa". Josep Vallverdú, com Bertrana: lliure.